Mostrando entradas con la etiqueta mujer. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta mujer. Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de abril de 2012


I.

Sintió un fuerte dolor en su estómago cuando vio a aquel hombre que no parecía su esposo, sonreír como nunca antes lo había hecho con ella. La forma en que con sus manos grandes y toscas acariciaban el cuerpo de su amante, entre jadeos y gritos ella lloraba, aferrada a la ventana, respirando la tierra húmeda del adobe que se pegaba a sus mejillas mojadas.


II.

Sus pezones pequeños y afilados parecían volcanes a punto de abrirse. Con sus manos cabalgaba el espacio agreste de su pelvis, hasta llegar a su sexo, donde caminó lentamente hasta aferrarse a su glande. Recorrió con sus labios la piel arrugada y espesa por el semen. Le gustaba sentir como crecía infinitamente dentro de su boca. El se retorció en silencio, gimiendo a trompicones entre el sueño interrumpido. En la oscuridad de la cama se convirtió en la otra, fuerte y ardiente, impulsiva. Con un amor tan grande que le dolía. Sus pies se retorcieron de placer mientras el sabor áspero de la leche inundaba su boca. Convulsionó varias veces, ella quedó tumbada sobre sus piernas, con la espalda desnuda, hermosa y minúscula. Así se durmió, llorando cautelosa, para no despertarle. 

A.Benlloch

lunes, 26 de marzo de 2012

 La terra que mai hem fet


Jo vinc d’una terra, on cultiven promeses i flors,
els hòmens que treballen al camp,
les Dones que treballen al sol.
Jo vinc d'una lluita que és forta i constant
on el cel és un no més, i te l'olor de l’azahar.
De  taronges que s'amaguen davall els arbres,
passenjant-se a randes dels lladres.
El Llevant quan tremola
em porta el sentir de la mar,
al fons les onades que barallen
entre marees de sal.
He mirat aquesta terra,
amb els ulls de la distància,
plorant-li al vent de llevant
els records de la meua infància.
Es el poble que camina
entre caigudes i forats,
però
que sempre que s'alça,
ho fa somrient i molt aviat.
I el meu poble que és Godella,
on va nàixer l'albar,
taral·larejant amb la rondalla
caçons  per a extraviats.
En la nit les llums dels pobles llunyans

 tremolen no de fred,
tampoc la por les espanta
és la rabia de veure que
esta terra que és la nostra,
en un país que no hem fet.



A.Benlloch