La terra que mai hem fet
Jo vinc d’una terra, on cultiven promeses i flors,
els hòmens que treballen al camp,
les Dones que treballen al sol.
Jo vinc d'una lluita que és forta i constant
on el cel és un no més, i te l'olor de l’azahar.
De taronges que s'amaguen davall els arbres,
passenjant-se a randes dels lladres.
El Llevant quan tremola
em porta el sentir de la mar,
al fons les onades que barallen
entre marees de sal.
He mirat aquesta terra,
amb els ulls de la distància,
plorant-li al vent de llevant
els records de la meua infància.
Es el poble que camina
entre caigudes i forats,
però que sempre que s'alça,
ho fa somrient i molt aviat.
I el meu poble que és Godella,
on va nàixer l'albar,
taral·larejant amb la rondalla
caçons per a extraviats.
En la nit les llums dels pobles llunyans
tremolen no de fred,
tampoc la por les espanta
és la rabia de veure que
esta terra que és la nostra,
en un país que no hem fet.
en un país que no hem fet.
