De valencià i quechua
La primera vegada que vaig llegir el poema del meu iaio, no pugui entendre tot el que volia dir. Parlava del meu poble, que també va ser el seu, de les flors, de'ls colors i de les dones. Fa massa temps que vaig llegir eixe poema, hui, tampoc entendria les mateixes coses que abans foren un altre idioma per a mi. El que a mi me queda del meu idioma, son tan sols les migages d'una societat còmoda que perd el seu propi llenguatge. Quan vaig escoltar de primera veguada a la gent del Perú parlant en quechua, vaig sentir una estranya connexió. Que lluny sentí que estava de la meua terra. Vaig comprendre de sobte que tenia més en comú de lo que aparentment pareixia amb eixes dones ataviades en faldetes de colors i capells de llana. Darrere del to de la pell o els traços de la cara estan l'amor i les pors. Elles parlaven el seu idioma baix el pes d'un altre impost que els seus antepassats havien aprés a costa d'assots. El meu iaio també va ser obligat a negar la seua llengua.
Aquest va ser el llegat que ens deixaren aquells que intolerants, bufons i egoistes han fet i desfet al seu pas, com si la llengua castellana fora l'única que mereix ser parlada. El Castellà, es ara el meu idioma també, i també es l'idioma de quasi tots els pobles de L'Amèrica Llatina, però no es l'únic i d'això pareix que l'obliden alguns. El valencià, com el quechua, son llengües cantades, que al oït vibren en melodies tendres i plenes de gràcia. Les paraules que en castellà poden sonar rudes o lletges en valencià com en quechua estan plenes de carinyo. D'una familiaritat que tan sols qui les parla o les entén pot comprendre.
Jo no tic la destrea que tenia el meu iaio per a escriure, ni tan sols parle la mitat de lo que ell volí dir. Tampoc tinc la gramàtica correcta ja que el meu idioma es mes una barreja de paraules castellanes i de Llevant que han terminant formant açò que ara parle. En la llunyania he tornat a amar la meua llengua, les meues costums, la forma de dir que té el meu poble. Jo també soc natiu, indígena de la terra a on vaig nàixer, com eixes dones indígenes que parlen quechua tímidament. També vinc d'una terra que està plena de ferides, silenciada, que pareix que últimament no fa mes que plorar sense res a canvi.
Vesc que el meu poble no te ganes de lluitar. Que la fortalea, la indignació, ja no te espai en el cor de la gent. En la serra i la selva del Perú ni han homes i dones que cada dia ocupen carreteres, se formen i demanen, que no son escoltades però igual barallen per la justícia i per ficar fre als atropellos que patissen, me'n recorde d'aquells homes que fa temps varen deixar sues terres valencianes per la emancipació de tots el pobles, treballaors i lliures de mentides, de possessions, plens d'esperança i sense pors.
Ara la gent te massa por, te massa vergonya. Com jo, de parlar mal el meu idioma, de escriure, de canviar.
El meu iaio parlava de coses boniques, del olor de la terra, de l'horta al es-començar l'estiu, de les mascletades i els menjars valencians. Jo no puc parlar d'eixes coses quan lo que sent es indignació, l'amor d'una terra que indiferent veu com se perden les seues costums a canvi d'una falsa modernitat que ens venen aquells que fan fortuna amb les nostres desgracies, la incomprensió i la ceguera d'un poble que no veu lo pareguts que som amb els altres pobles del mon i lo important que es respectar-mos i deprendre dels demés.
Si tan sols les persones foren capaços de vore lo pareguts que som i la riquea
que tenen les nostres diferències, potser, tan sols, el mon seria un poquet millor.
A.Benlloch
